mardi 9 avril 2013

Lo Quinque

Per anar en cò de mon oncle caliá daissar la granda rota e prene un camin a pro pena quitranat. Al cap d'un doble quilòmètre arribàvem a una masada acoconada al pè d'un castanhal que cobrissiá gaireben tot lo sèrre. Un còp la veitura pargada a l'ombre d'un amorièr dos còps centenari, demorava pas qu'a perseguir la pujada a pè. O èra pas longa mas èri pas cambarut a cinc ans...Una palma giganta marcava la dintrada dins lo domeni del masc. Per de que mon oncle èra un masc...Una rengada de bois a man drecha e vaqui la corteta amb lo cobèrt per la carreta e lo potz per la Romeca. En fàcia, una vinha de vièlh clinton acaptava lo grand trauc negre de la pòrta dubèrta. Ni per l'escuresina, dintravi sens paur dins la tuta del mague. Tal val dire que la pichòta ampola de 40 watts -sola concession al progrès- esclairava pas gaire lo membre negrejat per la suèja acumulada per d'annadas e d'annadas de flambadas dins lo fogal de la chemenèia millenara. Una taula, qualques cadièras e un vaisselièr aquò bastava a mon oncle, lo masc.
Es aquí que recebiá sa practica. Saupèri jamai de que garissiá. Mas çò que i a de solide es que lo mond lo veniá veire de Marselha. Aquò lo teniái de la maire que pasmens aimava pas d'en parlar. Amb sas clucas ascladas, sas mans rufas de castanhaire e son veirat de vin fasiá de miracles, lo quinque. Teniá benlèu son energia de l'esperit dels uganauds que demoravan esconduts dins un trauc cavat dins la paret e qu'èra demorat coma al temps de las dragonadas. Las generacions passavan e degun gausava pas tampar aquel cròs encara mai fosc que lo demai de la cosina.
Se moriguèt solet, cramat per una beluga escapada del fuòc. Aqueste jorn i aguèt pas ges de miracle.

Aucun commentaire:

Enregistrer un commentaire