Lo Quinque
Per anar en cò de mon
oncle caliá daissar la granda rota e prene un camin a pro pena
quitranat. Al cap d'un doble quilòmètre arribàvem a una masada
acoconada al pè d'un castanhal que cobrissiá gaireben tot lo sèrre.
Un còp la veitura pargada a l'ombre d'un amorièr dos còps
centenari, demorava pas qu'a perseguir la pujada a pè. O èra pas
longa mas èri pas cambarut a cinc ans...Una palma giganta marcava la
dintrada dins lo domeni del masc. Per de que mon oncle èra un
masc...Una rengada de bois a man drecha e vaqui la corteta amb lo
cobèrt per la carreta e lo potz per la Romeca. En fàcia, una vinha
de vièlh clinton acaptava lo grand trauc negre de la pòrta dubèrta.
Ni per l'escuresina, dintravi sens paur dins la tuta del mague. Tal
val dire que la pichòta ampola de 40 watts -sola concession al
progrès- esclairava pas gaire lo membre negrejat per la suèja
acumulada per d'annadas e d'annadas de flambadas dins lo fogal de la
chemenèia millenara. Una taula, qualques cadièras e un vaisselièr
aquò bastava a mon oncle, lo masc.
Es aquí que recebiá sa
practica. Saupèri jamai de que garissiá. Mas çò que i a de solide
es que lo mond lo veniá veire de Marselha. Aquò lo teniái de la
maire que pasmens aimava pas d'en parlar. Amb sas clucas ascladas,
sas mans rufas de castanhaire e son veirat de vin fasiá de miracles,
lo quinque. Teniá benlèu son energia de l'esperit dels uganauds que
demoravan esconduts dins un trauc cavat dins la paret e qu'èra
demorat coma al temps de las dragonadas. Las generacions passavan e
degun gausava pas tampar aquel cròs encara mai fosc que lo demai de
la cosina.
Se moriguèt solet,
cramat per una beluga escapada del fuòc. Aqueste jorn i aguèt pas
ges de miracle.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire