ES PAS
PER ME VANTAR MAS...
Es pas per me vantar
sièi pas qu'un vièlh colhon(Antòni Bigòt)
Sens me vantar ieu tanben
vali pas mai. Es pas una rason de las bonas per me tàiser.. E quand
una idèa me ven la vòli dire. S'es de conariàs ne podèm discutir
sens nos batre. Mas per que la discutida se tenga cal al mens dos
interlocutors dels vejaires diferents. Doncas vaquí.
Dempuèi que
m'interresssi a la politica – e d'aquò d'aquí i a un bon brieu –
soi totjorn a ausir las meteissas litanias sus la situacion
politico-sociala de França e sus los mejans per i remediar. França
es fotuda, es pas mai coma dins lo temps(lo qual ?), los estrangièrs,
los caumaires... Te sabi ieu ! Vaquí per las conscequéncias. Per çò
que pertòca las causas : l'economia qu'es pas equitable, lo social
que foncciona pas, l'integracion que se fa pas mai e tot lo daquòs.
Me sembla que res va plan e que los que nos dirigiscan mancan
d'imaginacion. Coma vos o disiái sièi pas qu'un vièlh colhon
mas soi un pauc observador. Tot
es estat passat en revista e lo pièger es de crenher : los càrris
grècs son a mand de se passejar sus los Camps Elisians e
mai(orror)sus Canabièra.
Me
sembli qu'ai trapat la solucion. Es talament evidenta que degun l'a
pas vista. La rasiga de nòstre mal ven de la cultura francesa o
puslèu de l'abséncia de cultura francesa.
Un
pauc d'istòria farà pas de mal.
Coma
qu'òm se vira francia es pas qu'un conglomerat de pòbles desunits.
Çò que fa ligam entre los ciutadants es un contracte politic e la
lenga. Lo contracte politic es eissut de la Revolucion francesa. Per
arribar a una republica un pauc duradissa calguèt un sègle. E manca
lo temps de l'occupacion per nos vesins, ara amics, sèm en
democracia(encara que las femnas votan pas que dempuèi la
liberacion)dempuèi mai de cent ans. La republica aguèt mantunas
formas mas se pòt dire que sabèm pas mai de qu'es la dictatura.
Pasmens i a quicòm que truca amb la republica : tot lo mond a
oblidat son origina e las ànsias qu'a coneguda per capitar : las
guèrras, pròchas e luènchencas, las garrolhas, las manipulacions,
las traïsons, los assassinats e tot un fum d'accions pas gaire
risolièras. Tsit ! Tot aquò es escafat, enterrat. Se crei que la
democracia es causa naturala, se pausa pas mai la question de son
passat. Avèm pas qu'a profièchar de sos avantatges. Mas un
contracte es un engatjament, qu'entraïna d'obligacions entre las
doas partidas: la Republica, e sos representants elegits, e lo pòble
que n'es lo sòcle. Sembla que tot aquò es a far quincanela. Cadun,
de cada costat, s'acomòdant de sos benfaches. Es pas la republica
que va pas, son los republicans.
Demòra
la question de la lenga. Qu'o volètz o pas, lo francés es la lenga
de la Republica mas pas dempuèi de temps. Fins a la seconda guèrra
la lenga de cada jorn per una França qu'èra encara fòrça rurala,
èra los « pateses ». Ara s'aprend l'occitan a l'escòla, fins a
las annadas quarantas èra lo francés que s'apreniá. I a pas gaire
que tot lo mond lo compren aisidament. Mas vaquí dins lo meteis
temps que se poiriá creire que la batèsta contra las lengas dichas
regionalas es ganhada, vaquí que la lenga de Voltaire es atacada de
totes los costats e que patís per s'aparar. L'anglès mai que mai es
l'adversari lo mai acarnasit. Per de rasons qu'avèm pas a
desvelopar, l'anglès es lenga internacionala. E mai se se parla pas
l'anglès d'Oxford, mas un òrre globish, la lenga de
Shakespeare es lenga de referéncia. Los mots britanics envasisson lo
lexic del sénher Larousse. Quitament dins lo mond de la bona
societat, dins las entreprèsas se parlan de mens en mens un francés
vertadièr, un francés blos. Parlar anglès es signe de
reconeisséncia sociala, enauça al dessùs del vulgar. Dins lo temps
los borgeses passèron al francés, escrich e oral per faire los
«monsurs » e se quichar del poder. Es pas luènh lo temps ont a
l'escòla se prendrà francés segonda lenga. Los franceses, que son
esquizofrèns, s'aplicaràn a els meteisses çò qu'empleguèron per
suprimir los « pateses » Per de que, fin finala perdre de temps a
aprene una lenga vièlha. Per legir Victor Hugo ? Vaquí una bona
galejada ! I a de mens en mens de mond que legisson e mai que mai pas
Victor Hugo.
Tot
aquò fa que la Republica francesa es voidada de tot contengut. La
lenga essent lo supòrt e lo rebat de l'arma d'una cultura. Lo mond
qu'arriban son destimborlats que tròban pas de fondaments solids ont
s'apiejar. De cultura francesa n'i a pas e d'interèst(a totes los
punts de vista) nacional tanpauc. Los quite Franceses se mesprison
consí volètz que los neos Franceses lo fagan pas egalament.
Practican, en conscequéncia, un replegament identitària.
Consí
far per tornar trobar las rasigas d'un viure ensems ? Cal inventar un
quicòm de nòu. Vaquí una dralha que ne val d'autras mas que
demanda un pauc d'energia e de caractèr. Se pòt pantaisar. Un pòble
sens imaginacion es fotut se per existir li cal raubar las culturas
d'endacòm mai. Per escambiar cal possedir un quicòm de donar!
En
primièr, tornar a la geografia. Coma que se vira son los pichons
païses que capitan. O almens los que son fòrça decentralizats. Per
de que es la geografia que faiçona una collectivitat, que crèa son
unitat mentala. La lenga n'es finfinala pas que l'aisina vesedoira de
l'esperit. La lenga coma coëréncia de la geografia. Per aquò far
cal tornar a d'entitats a escala umana. Los païses nordics, que se
prenon soventas fes en exemple, son pas gaire poblats çò que
favorisa l'adesion de totes al projècte comun. Los Grècs del temps
ancians disián qu'un estat se pòt comprene pas que se sos estajants
se pòdon encontrar almens un còp dins lor vida. A l'ora d'ara se
cal téner compte dels mejans moderns de comunicacion. Un estat de
qualquas milièrs de gents es pas gaire possible. Mas un estat de
qualquas desenas de milions de ciutadants es una foliá. Las raras
d'aquel païs devon èsser fixadas per de consideracions d'òrdre a
l'encòp linguisticas e geograficas. Es a dire que Occitània granda,
per çò que nos concernís, es encara tròp espandida per fargar un
estat. Las limitas son de discutir, lo problèma es pausat.
Consí
far ligam ara ? La lenga evidentament. L'occitana ençò nòstre, que
que siá son dialècte(es de prene en compta per inventar cada «
païs ») Per de que l'occitan ? Per de que es a l'encòp neutre e
pas neutre. Implicat per de que es la lenga naturala del territòri.
Lo francés es lenga estrangièra e d'importacion recenta. Tot dins
las regions del sud de França respira l'occitan. La toponimia, lo
lexic, lo biais de dire, fruchas d'una civilizacion anciana e pasmens
jamai reconeguda e qu'a jamai existit coma estat. Nòstra vision
actuala es doncas pas una mena de tornada dins un passat idilic. Es
una invencion basada sus de rasigas que son pas de discutir e que son
superioras a l'òme. Doncas es neutre, aparten pas a cap de grop que
siá. Pas de drech de sòl, pas d'ancianetat restrictiva o d'ereditat
raciala. L'occitan coma basa d'una nòva civilisacion. Inspirada dels
trobadors per de que, se an pas tot comprés, o puslèu se lors
reflexions necessitan una actualisacion, an pasmens fach un brava
trabalh. L'occitan coma lenga independenta de tota connotacion
coloniala, doncas liura. Liura de crear una identitat renovada. Las
lengas autras devon èsser pas oblidadas dins l'educacion mas
entendudas coma mejan d'escambís e non pas comas superioras e
destinadas a esclafar çò instituít coma inferior. A partir de la
lenga se fargarà un umanisme audaciós ont Libertat, Egalitat e
Fraternitat prendràn una dimension vertadièra. Paratge, Cortesia,
Etica possediràn una significacion universala.
Quant
al fonccionament quotidian d'una tala societat, solida que serà
integrada dins l'Euròpa. La moneda, l'armada, las questions de
justícia seràn regladas per un poder european democratic e
respectuos de cada identitat. Las questions economicas se pòdon
discutir e se veire de tal o tal biais. Es una problematica
importanta mas avèm pas léser de ne discutir aicí. Aquò farà
benlèu l'objècte d'una autra soscadissa. Çò que i a de solide es
que l'educacion e la cultura devon èsser mestrejada per la nòva
entitat. D'òmes de saber vendrem aital d'òmes de cultura,
enrasigats dins una tèrra doncas estacats a la faire viure. Serem
pas mai d'apatridas culturals condemnats a jogar los cocuts amb
d'autres biais de viure. L'òme e la femna occitans existiràn tal
coma e poiràn aver amb l'Autre d'escambís d'egal a egal. Las
conscequéncias seràn vesedoiras a l'encòp d'un punt de vista
psicologic qu'economic. Aquò tanben demandariá d'explicas mai
prigondas; se faràn.
Per
n'acabar dirai soncament una causa qu'entendèri non sabi ont e non
sabi qual la diguèt. Mas aquel d'aquí èra pas un colhon.
« De
que val la reconeissença de l'Autre sens l'afirmacion de Se ? »
Salut
e fraternitat.
Yanick
MARTIN-Lo Martin d'Ales.